És divendres a la tarda (no, ja se que és dimarts,
seguiu-me la corrent). Ens trobem a divendres, han acabat les classes després d’una
llarga i esgotadora setmana. Estem fartes de equacions, sumes i restes,
fraccions, pronoms febles, de la prehistòria i de tots els membres del segle d’or
de la literatura espanyola. El únic pensament que tenim en el cap, és el arribar
a casa i planificar un cap de setmana, com dèiem “BRUTAL”. Per nosaltres,
aquesta brutalitat, en aquells dies, tenia un significat diferent, ja fos per
la edat que ens posseïa, com per una moda d’aquestes que van canviant com si de
cromos de la col·lecció Pannni de la lliga es tractés. Llavors, no teníem un
gran interès per sortir les nits a beure, potser algun dissabte puntual en
festes del poble o en que alguna de les amigues celebrés alguna cosa. La nostra
feta era simple i alhora complexa, era meravellosa i solidaria. Divendres i
Dissabte a les 6 de la tarda, quan ja començava a caure el sol. Totes, juntes,
les 6,7,8 o les que fóssim, rodejant la televisió que entretenia la casa d’alguna
de nosaltres, amb els comandaments de la PlayStation
2 i jugar. Passar-nos les tardes i les nits jugant.
Als que vau viure això i us agradaven els jocs
de futbol, recordeu la copa Konami?
Si no? Quants tornets amb format eliminatori o de lligueta eu fet amb les
vostres amigues i amics? En aquell meravellós PES 6 on veiem al Llevant de
Descarga o Ettien, i al Nàstic a primera. Però....quin fàstic feia el que s’agafava
l’Inter de Milà. Quantes vegades ens em cagat en Adriano? Massa.
Però no només de PES vivíem. Era un moment on
els “Cybers” eren els llocs de
reunions favorits de la canalla. Van ser els inicis de partides al origen dels
MOBA, el mode dota del Warcraft 3 era
un vici. Però, per a vici tres jocs, Counter
Strike, Day of Defeat o Half Life
Deathmatch eren els reis d’aquells fans dels Shotters. No obstant, si hi
havia un triomfador, que alhora va ser el primer, que començà a acabar les
coses, va ser el World of Warcraft.
Un MMORPG genial i immens que et
treia tota la vida que tenies, per aconseguir pujar-te un Mag no mort a nivell
60 (70 amb la primera expansió) i competir en arenes amb altra gent o en instàncies
contra NPC’s enormes.
Tot això, s’ha diluït, ha anat canviant aquesta
calor que transmetia el estar totes les amigues juntes, per un mon
interconnectat, on aquets amics, poden ser de llocs tan diversos, que fins i
tot, no creies que existiren. Son noves èpoques. Moments on per parlar amb algú
et val amb enviar una emoticona (recordeu el zumbit del Messenger?). Que s’ha fet d’això de cridar al timbre de la teva
millor amiga per quedar i fer unes partides al Pokemon de torn, connectant totes dues consoles amb un cable Link.
Tot això ha desaparegut, com llàgrimes en la
pluja. Al igual que els androides somien amb ovelles elèctriques, nosaltres
somiem amb converses de Whatsapp i no
en moments viscuts entre dues persones. La comunicació a canviat tant que s’ha
eliminat el factor espai. Quant tardarem en eliminar el factor temps?
No hay comentarios:
Publicar un comentario