FER DE LA GESTIÓ UN ART

Els videojocs tenen una capacitat interessant. Son capaços de mitjançant una sèrie de mecàniques, treure-li punta a contextos d’allò més diversos. Els shotters tenen un Master en aquest sentit. No son pocs els jocs de tirs ambientats en diferents guerres i conflictes passats, presents i futurs. També altres gèneres com les aventures, ja siguin d’acció o pont and click, han aprofitat d’històries reals per contextualitzar les aventures de personatges diversos. Però, si ha un gènere que açò ho ha dut al límit, és l’estratègia.

Quan parlem d’estratègia, com a terme, suposaria la existència de un pla anterior a la acció i en part és així, com a mínim si l’objectiu és treure resultats profitosos. Als videojocs, la estratègia suposa el control total o parcial d’un grup de soldats, de governants, de persones, d’animals... per fer de la seva vida o espai, un lloc idíl·lic, o bé, dominar els territoris dels demes.

Els jocs més coneguts son els d’estratègia militar, Ja siguin en temps real: Warcraft 3, Age of Empires, etc; o per torns: Total War. Encara que també tenim híbrids com Herts of Iron o Europa Universlis els dos de Paradox Studios (ja en parlarem). No opstant, aquests darrers, li dona gran importància a la gestió del comerç, la industria  i diplomàtica. Aquest fet els apropa al segon grup de videojocs d’estratègia més coneguts.

L’estratègia econòmica suposa la gestió d’una ciutat, país o planeta a nivell, econòmic, de govern, i fins i tot, militar (en alguns casos). La saga Tycoon (també en parlarem) és una de les més conegudes, però si algun joc sap d’això de gestionar ciutats es Sim City, com a mínim fins l’arribada fa uns anys de Cities Skylins (també de Paradox). Tròpico és altre exemple interessant (videojoc també disponible a consoles).

Aquets videojocs requereixen d’una planificació, com em mencionat abans, t’exigeixen estar atentes a molts factors, malgrat, en molts casos, tindre un ritme més lent que la resta de gèneres dels videojocs. Són jocs de cervesa i olives. Prendre-te’ls amb calma, mentre escrius, escoltes música, etc, i et fas un piscolabis.

Tot això, es clar, si no t’interessa el competitiu. Warcraft o Starcraft o fins i tot els MOBA que tant de moda estan avui dia, requereixen de velocitat i atenció alhora si el que desitges és competir. L’estratègia en temps real, t’obliga a ser i sempre. Millor poc a poc i amb bona lletra.

PROXIMITAT ANUL·LADA FRONT LA INTERCONNECTIVITAT

És divendres a la tarda (no, ja se que és dimarts, seguiu-me la corrent). Ens trobem a divendres, han acabat les classes després d’una llarga i esgotadora setmana. Estem fartes de equacions, sumes i restes, fraccions, pronoms febles, de la prehistòria i de tots els membres del segle d’or de la literatura espanyola. El únic pensament que tenim en el cap, és el arribar a casa i planificar un cap de setmana, com dèiem “BRUTAL”. Per nosaltres, aquesta brutalitat, en aquells dies, tenia un significat diferent, ja fos per la edat que ens posseïa, com per una moda d’aquestes que van canviant com si de cromos de la col·lecció Pannni de la lliga es tractés. Llavors, no teníem un gran interès per sortir les nits a beure, potser algun dissabte puntual en festes del poble o en que alguna de les amigues celebrés alguna cosa. La nostra feta era simple i alhora complexa, era meravellosa i solidaria. Divendres i Dissabte a les 6 de la tarda, quan ja començava a caure el sol. Totes, juntes, les 6,7,8 o les que fóssim, rodejant la televisió que entretenia la casa d’alguna de nosaltres, amb els comandaments de la PlayStation 2 i jugar. Passar-nos les tardes i les nits jugant.

Als que vau viure això i us agradaven els jocs de futbol, recordeu la copa Konami? Si no? Quants tornets amb format eliminatori o de lligueta eu fet amb les vostres amigues i amics? En aquell meravellós PES 6 on veiem al Llevant de Descarga o Ettien, i al Nàstic a primera. Però....quin fàstic feia el que s’agafava l’Inter de Milà. Quantes vegades ens em cagat en Adriano? Massa.

Però no només de PES vivíem. Era un moment on els “Cybers” eren els llocs de reunions favorits de la canalla. Van ser els inicis de partides al origen dels MOBA, el mode dota del Warcraft 3 era un vici. Però, per a vici tres jocs, Counter Strike, Day of Defeat o Half Life Deathmatch eren els reis d’aquells fans dels Shotters. No obstant, si hi havia un triomfador, que alhora va ser el primer, que començà a acabar les coses, va ser el World of Warcraft. Un MMORPG genial i immens que et treia tota la vida que tenies, per aconseguir pujar-te un Mag no mort a nivell 60 (70 amb la primera expansió) i competir en arenes amb altra gent o en instàncies contra NPC’s enormes.

Tot això, s’ha diluït, ha anat canviant aquesta calor que transmetia el estar totes les amigues juntes, per un mon interconnectat, on aquets amics, poden ser de llocs tan diversos, que fins i tot, no creies que existiren. Son noves èpoques. Moments on per parlar amb algú et val amb enviar una emoticona (recordeu el zumbit del Messenger?). Que s’ha fet d’això de cridar al timbre de la teva millor amiga per quedar i fer unes partides al Pokemon de torn, connectant totes dues consoles amb un cable Link.

Tot això ha desaparegut, com llàgrimes en la pluja. Al igual que els androides somien amb ovelles elèctriques, nosaltres somiem amb converses de Whatsapp i no en moments viscuts entre dues persones. La comunicació a canviat tant que s’ha eliminat el factor espai. Quant tardarem en eliminar el factor temps?